CENTRE CATÒLIC L’HOSPITALET [66] – MANYANET MOLINS [52]
A la fi del partit, un
càlid i merescut reconeixement dels pares va reconfortar els jugadors. I és
quan et deixes la pell a la pista pels companys que l'esforç paga la pena. En
efecte, la tenacitat projecta l'equip cap endavant; fa que no defallim en
l'intent i que seguim millorant.
L'encontre va passar per
diferents fases. La primera: un primer període poc productiu en quant a
anotació, 10 punts, i poca intensitat en quant a defensa de la pilota i la
línia de passada, 23 punts del Centre Catòlic L'Hospitalet. Les
violacions per doble regat i passes van ser la tònica dels dos equips en pista.
L'arbitre, del qui me n'ocuparé més tard, filava excessivament prim per uns
jugadors que competeixen en categories de formació. La segona: excel·lent en
quant a intensitat i col·locació defensiva. Això mateix va permetre córrer al
contracop i aconseguir treure rèdit a les accions de superioritat. Va ser el
nostre millor període de tots els partits disputats fins a la data amb una
anotació favorable per 10 punts a 17. La tercera: un terç complex, difícil, tosc
i avorrit gràcies en part a les fortes defenses i les poques idees clares
d'ambdós equips. L'esforç sí va ser notable i continuat. Però l'arbitratge
permissiu amb els contactes il·legals feia que molts contracops acabessin amb
pèrdua de la possessió o un llançament forçat i sobradament desequilibrat. La
quarta: espectacular i emocionant degut a les anades i vingudes amb ràpids
atacs després de cistella. Va ser el període de més anotació; 21 punts de
l'Hospitalet per 17 del Manyanet. Remarcar molt especialment la millora en la
sortida des del darrere i amb defensa press tota la pista de l'equip local que
en la majoria de les ocasions vàrem saber trencar.
Punt i a part, es mereix el
criteri arbitral. El fair play per part dels dos equips va ser present durant
tot el matx. Per això no comprenem que per voler controlar el partit
s'executessin faltes tècniques i faltes antiesportives per la més mínima
queixa o petit gest amb les mans. Certament, els jugadors i entrenadors no
hem de substituir l'àrbitre fent indicacions de tot allò que pensem que ha de
xiular. Aquesta tasca és exclusiva dels àrbitres. Tanmateix, vaig trobar a
faltar un estil pedagog d'arbitrar desaprofitant d'aquesta manera oportunitats
per ensenyar als jugadors el reglament i posar-ho en pràctica de forma
adequada. Els jugadors han de saber perquè se'ls sanciona amb una falta
personal, tècnica o antiesportiva, però sense oblidar que cal ajudar-lo
perquè aquest comportament sancionable no es repeteixi. És en aquest sentit que
trobo que els àrbitres i entrenadors hauríem de treballar en la mateixa línia.
I ja per acabar, no voldria
deixar de fer esment a pares i mares, amics i familiars, que a part de
portar-nos als partits, ens animen i aplaudeixen amb independència dels
resultats. Això fa que els seus fills aprecïin aquest esport i en gaudeixin
jugant. En la mateixa línia, es molt gratificant per nosaltres els entrenadors
com des de la banqueta s'anima i celebra aquelles bones accions del companys de
pista. I seguir esforçant-nos per tenir el nostre estil de joc que ens defineix
i ens fa ser únics. Som conscients que les derrotes ens mostren els defectes
que degudament entrenats es convertiran en habilitats per guanyar partits.
Molt content de poder
créixer i entrenar a joves esportistes.
Endavant! Ens retrobem el
proper dimarts a la pista d'entrenament.
No hi falteu!
Óscar Arriola
Joaquim Vilella
